dijous, 2 de desembre del 2010
diumenge, 29 de novembre del 2009
Biografia
Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista. El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939. Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960). Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol. El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.
Espurnes de
Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista. El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939. Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960). Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol. El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.
Espurnes de
dilluns, 12 d’octubre del 2009
diumenge, 17 de maig del 2009
És la traducció de Carles Riba: "Ítaca" de Kavafis
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollidaet toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Ítaca
En obrir la porta per primera vegada un cúmul de preguntes van fluir al meu cap.Com seria el grup, com em rebrien?. D'una llambregada vaig percebre un grup de dones afables i somrients , assegudes en rotllana al voltant de dos joves professors . Ella amb la bellesa d'una dolça fada que amb subtilesa i disciplina ens conduiria pels camins que prèviament hauria dissenyat. Ell un atlètic jove ben plantat d'un tarannà agradable, amb el repte d'impartir, curosament un coneixements tecnològics més durs i desconeguts per la majoria.
Darrera del grup els ordinadors amatents, donaven fe de que les noves les noves tecnologies ens acompanyarien i encetarien coneixements inèdits i desconeguts que ens obririen Camins sorprenents de la nova era de la comunicació.
Aquí va començar el camí , el nostre Ítaca particular, que ens portaria aconseguir els nostres somnis;llegir,delitar-se amb la lectura i per què no? saber esbrinar les múltiples incògnites de l'ordinador. Amb sagacitat i de puntetes , la nostra guia ens va introduir en la lectura de contes ,relats curts, però plens de bellesa i profunditat.
Era un tast de com aniríem treballant, les primeres bressolades de la llengua.Partint del mateix punt quines dreceres més diferents i sorprenents. La posta en comú era un gaudí exultant, un aprenentatge real i atractiu, era coratjós com cadascuna exposava la seva visió del relat.
Quan es va considerar que ja havíem fet prou exercicis de escalfament, vam començar la lectura del llibre " el carrer del petons de M. Fité
Un treball laboriós i engrescador, llegint ,esbrinant , trets lingüístics, i històrics, assaborint la bellesa que l'autor havia sabut posar.Una autèntica desecció de cada paràgraf. Un aprendre a compartir, escoltar i gaudir més enllà de les lletres sense pressa.
A mesura que el camí s'anava estrenant , el grup es va diversificar :
El grup d'història , d'una manera eficient i metòdica, trobava la resposta adequada,hores i hores de treball per compartir.
El grup de lingüistes, cercadores incansables de paraules noves, desconegudes ,caigudes al oblit, per enriquir el vocabulari.
El grup de poetesses, que anaven indicant l'indret on ens trobàvem.
Els contes a Vora del foc ,vivències , relats , pensaments ,enyors, records de l'ànima.
Els primers relats penjants al bloc. Comunió de pensaments , relats reals i imaginaris .Sorpresa i alegria en l'arribada dels primers seguidors aliens al nostre bloc.
Tota aquesta barreja d'ingredients més una mica de pebre, la màgia inèdita i meravellosa de la nostra dissenyadora gràfica i una mica de mel, la poesia incansable de la joglaressa del grup.
Una amalgama de sabors que la Dolors i l'Oriol amb maestria, assertivitat, empatia subtilesa i excel·lència han dut a terme.
Coronant aquesta fita la passejada pel carrer dels Petons , descobrint indrets mil vegades vist però ignorats. La trobada amb el grup del matí dels quals coneixíem el seus relats , ànimes bessones , personificades, moments entranyables,plens d`harmonia , alegria i bona companyonia.
El nostre viatge aquest curs ja ha acabat. S'ha fet realitat i com diu el poema un camí ple de vivències i riqueses
dimecres, 6 de maig del 2009
dijous, 30 d’abril del 2009
Plaça de Sant Cugat
L'església de la Bòria de Sant Cugat, actual barri de sant Pere, estava dedicada a Sant Cugat i emplaçada al Carrer Carders. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) va ser batejat en aquesta parròquia.
Sant Cugat del Rec era un temple del segle XVII al qual anaven a resar tots els gremis del tèxtil; va incendiat els primers dies de la guerra civil. El 1944 l'església va reobrir les portes en un nou emplaçament, sense cap interès arquitectònic, al carrer Princesa 21. l'antic solar és avui la plaça de Sant Cugat.
El Bisbat de Barcelona ha venut l'església de Sant Cugat del Rec a la Caixa Penedès.
Aquest edifici serà totalment remodelat per acollir en el seu interior el futur espai Subirachs, un centre destinat a divulgar l'obra de l'escultor Josep Subirats.
"el Periódico" 20.01.2002
Al barri de Sant Pere, al voltant de l'església de Sant Cugat, es van concentrar els paraires. Els paraires eren les persones que és dedicaven a preparar la llana per a ésser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la etc.
A partir de 1730 les primeres fàbriques d'indianes s'instal·len al barri de Sant Pere.
Els teixits de cotó estampats conegut com indianes.
LA PLAÇA DE LA LLANA
la manufactura tèxtil era el sector més important de l'artesania de barcelonina medieval, tant pel que fa al valor absolut de la producció com el nombre de persones que hi treballaven.
És en aquest sector de la producció on es constata una gran presència femenina, especialment en tot allò relacionat amb el vestit. Està documentada l'existència de filateres, sederes, merceres , teixidores, sabateres , barreteres , cosidores...
A la plaça de la Llana, cada dissabte al matí es feia el mercat de la llana filada. A una banda de la plaça, s'hi posaven les filadores, a l'altra , les revenedores, per tal de distingir si es comprava directament directament a la productora o bé a una intermediari.
La plaça de la Llana representa l'essència d'un barri p0pular que s'ha vist reflectit en la literatura catalana de les narracions costumistes d'Emili Vilanova fins a les poesies satíric- sentimentals de Josep Carner.
Hi ha una placa de bronze que recorda que des de 1956 es va renovar aquí la tradició del Jocs Florals de la Poesia Catalana.
El mateix any, els Jocs Florals en l'exili es van dur a terme a Cambridge. Uns dels principals inductors van ser el Dr. Trueta i la seva filla Laura.
El guanyador de l'Englantina va ser Ventura Gassol amb el poema "Ginesta"
Aquí tenim un petit tast de poemes
GINESTA
Ginesta , esbarzer ardent
que ocultes Déu, mostran-nos la flama.
Llengües del cel ! Foc de l'Esperit Sant!
Pasqua Granada!...
Cantor de la ginesta, si al seu temps,
clarivident, per ella conjuraves
presagis i perills, per ella avui
que t'ha trencat el son un brogit d'armes,
conjura els trànfugues cruents
Ventura Gassol ( Jocs Florals en l'exili Cambridge1956 )
EL DIUMENGE DEL SENYOR LLUC
De cadires i fòtils adobaire,
en un vell carreró com un avenc
habita el senyor Lluc, fantasiaire,
borni, menut, alegre mai llamenc.
És un home enginyós, de llarga història,
pobre i feiner i amb una traça d'or,
i que no perd, en pena o en cabòria,
un petit dring d'esquellerinc al cor...
No ha mai trobat al fons de ses diades
ira enutjosa, malcarat orgull:
només veu que la llum i les cantades.
- Potser-diu ell- és perquè em manca un ull-
Josep Carner (1884-1970)
dilluns, 27 d’abril del 2009
Somnis
Se li havia acostat, i amb un gest de complicitat, tot agafant-li les mans li havia lliurat el " llapis".És molt important li va dir: que aquest projecte surti bé. Necessito que li facis una ullada, confio en la teva perspicàcia. Fes totes les esmenes que calguin ho necessito per demà al matí. Passaré a buscar-lo. Ja sé la teva adreça. Confio amb tu, Joana.
Tot aquest reguitzell de paraules, 'havien omplert de satisfacció i esperança.
Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols.Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, intimar, parlar i per què no l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit.
De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis".Absorta, concentrada va fer la primera llegida. És tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar.
Fen i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre ,de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. Demà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius per què fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se.No li va costar tenir-ho tot apunt,Va obrir les finestres per què l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera.
Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera.En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit.Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa ,preocupada per no encertar.Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia ,converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre ,pensaments ,aficions , espurnes que obririen l'entrellat intim de la seva coneixença. Tenia una idea de l'afició d'en Carles per la natura , el mar , la muntanya...
A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall.El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplandent!
El repic del timbre, la va sorprende. Contesta ràpidament, reconeix la veu clara i ,afable d'en Carles. Joana , sóc en Carles, puc pujar? Si, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat.Si tot surt bé, et dec una convidada.Passa li va indicar la Joana,
seu, vols alguna cosa, no, no va respondre en Carles , gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts.Després havent dinat passarem per l'oficina.
Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç tetànic li va sortir un fil de veu escanyolit,sort! va dir fins a la tarda!
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments...La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí , inconcient destrossant els seus somnis.
Tot aquest reguitzell de paraules, 'havien omplert de satisfacció i esperança.
Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols.Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, intimar, parlar i per què no l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit.
De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis".Absorta, concentrada va fer la primera llegida. És tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar.
Fen i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre ,de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. Demà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius per què fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se.No li va costar tenir-ho tot apunt,Va obrir les finestres per què l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera.
Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera.En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit.Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa ,preocupada per no encertar.Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia ,converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre ,pensaments ,aficions , espurnes que obririen l'entrellat intim de la seva coneixença. Tenia una idea de l'afició d'en Carles per la natura , el mar , la muntanya...
A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall.El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplandent!
El repic del timbre, la va sorprende. Contesta ràpidament, reconeix la veu clara i ,afable d'en Carles. Joana , sóc en Carles, puc pujar? Si, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat.Si tot surt bé, et dec una convidada.Passa li va indicar la Joana,
seu, vols alguna cosa, no, no va respondre en Carles , gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts.Després havent dinat passarem per l'oficina.
Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç tetànic li va sortir un fil de veu escanyolit,sort! va dir fins a la tarda!
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments...La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí , inconcient destrossant els seus somnis.
dimecres, 1 d’abril del 2009
El sommelier de veus
Pujo a l'autobús m'ha sorprès la rapidesa en què ha aparegut. Va pràcticament buit, com a màxim som sis viatgers. Han tocat les dotze del migdia, tothom resta a la seva feina, els nens a l'escola.
S'asseu al meu costat un jove d'aparença pulcre, elegant, camisa a mil ratlles, corbata a joc, amb el seu vestit impecable. Físicament té unes faccions perfectes d'estàtua grega.
Me'l miro de cua d'ull i m'imagino aquest home d'aspecte tan magnífic, quins pensaments deuen ballar pel seu cap. Exteriorment, sembla que cap entrebanc pugui espatllar la seva harmonia.
Com m'agradaria desbrinar el que passa per la seva ment!
Sorpresa! què sento, és imaginació o realitat. Què diu de què parla...escolteu:
"Sempre em succeïx el mateix abans de començar una reunió. Imagino el concert de veus que sentiré i com pel to de cadascuna sabré detectar el seu tarannà. És com si fos una catarsi de calentament per estar a punt. Sóc un sommelier de veus. Les paladejo, em deixo portar pels sons càlids, suaus , forts, escolto la veu dels homes i la veu del cor.
Encara em sembla sentir la veu aflautada i estrident del President de l'empresa. No explica els seus arguments els dicta des de la prepotència del càrrec , sempre es creu en possessió de la veritat i durant la seva intervenció s'exalta. Un murmuri de desacord fluctua a la sala.
Em sembla sentir l'estossec per aclarir-se la veu del gerent que ara té el torn de paraula. És el preludi per tensar els muscles i deixar anar els seus tons degudament mesurats, sempre a mitja veu -cal parar l'orella- perquè no s'escapi res del que diu. Com un saltimbanqui agafa l'argument del President, el sintetitza, li dóna la volta i corrobora el que ell ha dit.!Quin miracle! El text és el mateix, però s'ha canviat el to i la manera. Sembla que els interlocutors s'hagin apaivagat.
Però ara salta la veu forta,contundent del representant dels treballadors, la força dels arguments omple de neguit la reunió.
Ara se sent el balbuceig del cap de personal, ell no vol acceptar totalment ni el que diu un bàndol ni el que diu l'altre, però no sap intuir l'argument que necessita per rebatre'ls.
Una onada d'inquietud torna a la sala. Jo tinc que ser caut, saber escoltar, prendre notes i fer una llambregada ràpida a l'esborrany que de tots aquests fets tinc a les mans, i cercar la millor estratègia, els reflexos han de ser ràpids però no irreflexius. S'ha d'aconseguir que ningú quedi malmès, i que s'accepti la meva proposta com a mediador del conflicte d'una manera satisfactòria.
Dins d'aquest bullit de nervis i desacords, s'alça la veu melòdica, suau i a la vegada convincent de la Marta, l'advocada del grup, com argumenta! inflexible i dura quan cal, senyalant els inconvenients, els ensurts, les dificultats que poden trobar i finalment treu de molt dedins les facetes més humanes que són l'ètica i el futur de l'empresa.
Jo recolzar la proposta de la meva colega i aquesta vegada posant fil a l'agulla arreplegant el reguitzell de propostes que he anat classificant, raonant-les, acceptant les bones i descartant les dolentes.
Proposo un procés de reflexió, cadascú ha de pair tot el que s'ha dit i ajorno
una propera reunió per la setmana vinent on es prendrà un acord consensual.
La Marta tanca la sessió amb la seva veu dolça i tranquil·la. sap dir el que cal i deixa en el seu voltant un aire tranquil i confiat.
Marta, Marta, la teva veu, el teu to és música que m'embriaga i em recorda a la meva mare. Fa sis mesos que ens ha deixat, el seu record em fa mal, la soledat que trobo en entrar a casa m'aclapara. Mesos de malaltia i dolor, el seu patiment m'esclafava, però no volia que marxés . Com costa d'acceptar la realitat!
Marta quan estic al teu costat el meu esperit s'asserena."
De sobte el meu veí s'aixeca decitit, ja ha arribat al seu destí. Decebuda no puc continuar la història.
Què poc s'ho imagina que jo com una espieta he anat escorcollant els seus pensaments més recòndits.
Ara el meu esguard és la figura d'un senyor que els anys l'han anat tenyint amb la bellesa del coure i la plata. El seu aspecte és complaent, una saviesa profunda traspua de la seva mirada. Seu al seient del davant i penso que també podré capturar els seus pensaments.
Escolteu...
"Encara sento la veu clara i harmònica de la meva filla. La seva petició ha omplert d'alegria aquest matí que haguera estat monòton i avorrit. Ara tenia pressa per arribar abans que ella marxés. El meu nét no havia pogut anar a l'escola, hi havia una noia que el cuidava, però en Jordi es delia per la meva companyia. Jo sóc el seu cantador d'històries preferit.
Com el trobaria?M'havia emportat el llibre de quan jo era petit, li llegia i rellegia mil vegades , aquest sempre me'l guardava jo. Crec que aquest fet, formava part del seu encant, em sembla que sento el tritlleig de la seva cantarella; -avi, avi, són veritat aquestes històries?-.
S'asseu al meu costat un jove d'aparença pulcre, elegant, camisa a mil ratlles, corbata a joc, amb el seu vestit impecable. Físicament té unes faccions perfectes d'estàtua grega.
Me'l miro de cua d'ull i m'imagino aquest home d'aspecte tan magnífic, quins pensaments deuen ballar pel seu cap. Exteriorment, sembla que cap entrebanc pugui espatllar la seva harmonia.
Com m'agradaria desbrinar el que passa per la seva ment!
Sorpresa! què sento, és imaginació o realitat. Què diu de què parla...escolteu:
"Sempre em succeïx el mateix abans de començar una reunió. Imagino el concert de veus que sentiré i com pel to de cadascuna sabré detectar el seu tarannà. És com si fos una catarsi de calentament per estar a punt. Sóc un sommelier de veus. Les paladejo, em deixo portar pels sons càlids, suaus , forts, escolto la veu dels homes i la veu del cor.
Encara em sembla sentir la veu aflautada i estrident del President de l'empresa. No explica els seus arguments els dicta des de la prepotència del càrrec , sempre es creu en possessió de la veritat i durant la seva intervenció s'exalta. Un murmuri de desacord fluctua a la sala.
Em sembla sentir l'estossec per aclarir-se la veu del gerent que ara té el torn de paraula. És el preludi per tensar els muscles i deixar anar els seus tons degudament mesurats, sempre a mitja veu -cal parar l'orella- perquè no s'escapi res del que diu. Com un saltimbanqui agafa l'argument del President, el sintetitza, li dóna la volta i corrobora el que ell ha dit.!Quin miracle! El text és el mateix, però s'ha canviat el to i la manera. Sembla que els interlocutors s'hagin apaivagat.
Però ara salta la veu forta,contundent del representant dels treballadors, la força dels arguments omple de neguit la reunió.
Ara se sent el balbuceig del cap de personal, ell no vol acceptar totalment ni el que diu un bàndol ni el que diu l'altre, però no sap intuir l'argument que necessita per rebatre'ls.
Una onada d'inquietud torna a la sala. Jo tinc que ser caut, saber escoltar, prendre notes i fer una llambregada ràpida a l'esborrany que de tots aquests fets tinc a les mans, i cercar la millor estratègia, els reflexos han de ser ràpids però no irreflexius. S'ha d'aconseguir que ningú quedi malmès, i que s'accepti la meva proposta com a mediador del conflicte d'una manera satisfactòria.
Dins d'aquest bullit de nervis i desacords, s'alça la veu melòdica, suau i a la vegada convincent de la Marta, l'advocada del grup, com argumenta! inflexible i dura quan cal, senyalant els inconvenients, els ensurts, les dificultats que poden trobar i finalment treu de molt dedins les facetes més humanes que són l'ètica i el futur de l'empresa.
Jo recolzar la proposta de la meva colega i aquesta vegada posant fil a l'agulla arreplegant el reguitzell de propostes que he anat classificant, raonant-les, acceptant les bones i descartant les dolentes.
Proposo un procés de reflexió, cadascú ha de pair tot el que s'ha dit i ajorno
una propera reunió per la setmana vinent on es prendrà un acord consensual.
La Marta tanca la sessió amb la seva veu dolça i tranquil·la. sap dir el que cal i deixa en el seu voltant un aire tranquil i confiat.
Marta, Marta, la teva veu, el teu to és música que m'embriaga i em recorda a la meva mare. Fa sis mesos que ens ha deixat, el seu record em fa mal, la soledat que trobo en entrar a casa m'aclapara. Mesos de malaltia i dolor, el seu patiment m'esclafava, però no volia que marxés . Com costa d'acceptar la realitat!
Marta quan estic al teu costat el meu esperit s'asserena."
De sobte el meu veí s'aixeca decitit, ja ha arribat al seu destí. Decebuda no puc continuar la història.
Què poc s'ho imagina que jo com una espieta he anat escorcollant els seus pensaments més recòndits.
Ara el meu esguard és la figura d'un senyor que els anys l'han anat tenyint amb la bellesa del coure i la plata. El seu aspecte és complaent, una saviesa profunda traspua de la seva mirada. Seu al seient del davant i penso que també podré capturar els seus pensaments.
Escolteu...
"Encara sento la veu clara i harmònica de la meva filla. La seva petició ha omplert d'alegria aquest matí que haguera estat monòton i avorrit. Ara tenia pressa per arribar abans que ella marxés. El meu nét no havia pogut anar a l'escola, hi havia una noia que el cuidava, però en Jordi es delia per la meva companyia. Jo sóc el seu cantador d'històries preferit.
Com el trobaria?M'havia emportat el llibre de quan jo era petit, li llegia i rellegia mil vegades , aquest sempre me'l guardava jo. Crec que aquest fet, formava part del seu encant, em sembla que sento el tritlleig de la seva cantarella; -avi, avi, són veritat aquestes històries?-.
Té set anys i és un picarol bonic i alegre, festós i ens fa feliços a tots. "
Ai!és la meva parada, m'aixeco de pressa, desentranyant les històries dels altres m'oblidava del meu destí!
Ja continuarem un altre dia.
Ai!és la meva parada, m'aixeco de pressa, desentranyant les històries dels altres m'oblidava del meu destí!
Ja continuarem un altre dia.
dissabte, 28 de març del 2009
la carta
La Carme estava a la cuina endreçant tot el que havia comprat per fer la paella, l'endemà es reunien tota la família per celebrar el 30è aniversari del seu fill gran en Miquel. S'havien repartit les tasques, ella faria la paella, l'altre fill l'Àngel portaria els entremesos i la dona d'en Miquel s'encarregava del pastís.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament.
Com havia lluitat!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada,ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina;
anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, què orgullosa es sentia! era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven.
Ara posaria la casa apunt, netejaria i després havent dinat a la perruqueria .
Volia estar ben guapa ! Tot estava programat.
Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! de sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més al llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills i també volia veure-la.
Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund en donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia els remordiments i una malaltia que el rossegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?...
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a que va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare...?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, trencà la carta i la va estrenyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés,presa d'un atac de bogeria .
Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. Mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractes, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada... semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa.
Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència.
Tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar.
Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estàvem casats.
Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, moments d'unió i felicitat, tots esperàven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill es semblava a ell,
Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa mas guapa del mundo".
Però al cap d'uns mesos , tot va començar a canviar... ella a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es torna agressiu i prepotent.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament.
Com havia lluitat!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada,ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina;
anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, què orgullosa es sentia! era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven.
Ara posaria la casa apunt, netejaria i després havent dinat a la perruqueria .
Volia estar ben guapa ! Tot estava programat.
Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! de sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més al llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills i també volia veure-la.
Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund en donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia els remordiments i una malaltia que el rossegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?...
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a que va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare...?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, trencà la carta i la va estrenyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés,presa d'un atac de bogeria .
Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. Mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractes, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada... semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa.
Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència.
Tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar.
Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estàvem casats.
Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, moments d'unió i felicitat, tots esperàven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill es semblava a ell,
Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa mas guapa del mundo".
Però al cap d'uns mesos , tot va començar a canviar... ella a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es torna agressiu i prepotent.
Havien passat dos anys i va tornar a quedar embarassada. Aquest embaràs va ser una prova de força, va emmalaltir , i ell no va estar mai al meu costat.Quantes vexacions , quantes infidelitats, agressions! bevia desmesuradament , ja no li interessava la feina.
Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudàven i l'aconsellàven que el deixes, ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'osadia de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament.
Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora.
Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria.
Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí.
En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se
a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava.
Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament... pas a pas anant assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer a l'escola , després treballant, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començàvem a somiar.
Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones ,àngels que li havien donat la mà.
Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu.
Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure al seu pare.
Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudàven i l'aconsellàven que el deixes, ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'osadia de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament.
Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora.
Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria.
Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí.
En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se
a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava.
Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament... pas a pas anant assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer a l'escola , després treballant, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començàvem a somiar.
Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones ,àngels que li havien donat la mà.
Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu.
Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure al seu pare.
diumenge, 22 de març del 2009
Sons i colors
Surto de casa, en obrir la porta percebo el remor llunyà de la gatzara que fan la corrua de nens i nenes anant a l'escola ,omplint el carrer de sons i alegria.
En uns instants reina el silenci més absolut, sols la piuladissa suau dels ocells que de bon matí comencen a boleiar d'aquí cap allà.
Dues gavines observen assegudes tranquil·lament dalt una teulada ,
de sobte s'enlairen i amb els seus crits escardalencs trenquen com llances el silenci.
Ara , és el gatgear d'un nen que rialler em mira, assegut en el seu carret que el pare empenya en força, arriben tard... en dues gambades són a la porta, que grinyola en obrir-se, de dins surt un tritllejar de festa, celebren
potser l'arribada de la primavera ?
No sóc encara a la cantonada, que m'avança el pare, que alegrement em saluda ,alleugerit de la primera tasca , marxa com un coet satisfet cap a la feina.
Continuo el meu camí, em sorprèn la quantitat de sons i els paratges varis que vaig observant.Les dues rengleres d'arbres que mostren els primers brots , neguiteixant per ser els primers en enllestir els vestits nous de les seves branques. La primavera s'ensuma , la flaire , se sent s'escolta. El cel d'un blau lluminós net de núvols ,una claretat que enlluerna. Un dia tranquil d'una gran placidesa.
Tot just aguaito la gran via de cotxes , me'ls trobo aturats com un exèrcit obedient esperant el senyal verd per sortir, el brunzit d'unes motos que surten com un espetec engolint l'aire suau que batega.L'acceleració primer somorta, després més forta dels cotxes que comencen a moure's, i l'autobús
que amb la potestat que li dona la seva alçada , empren la seva marxa amb un run -run suau, que no s'atura davant d'un viatger que panteixant i esbufegant arriba tot just quan ell inicia la marxa...
Asseguda a la parada , Gaudeixo del reguitzell de sons i olors, i penso que cada ciutat i cada barri té els seus que els carateritzen.
El meu barri és tranquil, fa olor a menta i romaní , i encara conserva una mica la flaire de muntanya i pagès. Serà potser l'olor a herba fresca d'aquelles heures enfiladisses que embolcallen les parets d'alguna casa o els lilàs , que tot just han començat a brotar i teinyeixen d'un color lila tendre les façanes .Dualitat de la vida , ciutat i poble que caminen junts .
En uns instants reina el silenci més absolut, sols la piuladissa suau dels ocells que de bon matí comencen a boleiar d'aquí cap allà.
Dues gavines observen assegudes tranquil·lament dalt una teulada ,
de sobte s'enlairen i amb els seus crits escardalencs trenquen com llances el silenci.
Ara , és el gatgear d'un nen que rialler em mira, assegut en el seu carret que el pare empenya en força, arriben tard... en dues gambades són a la porta, que grinyola en obrir-se, de dins surt un tritllejar de festa, celebren
potser l'arribada de la primavera ?
No sóc encara a la cantonada, que m'avança el pare, que alegrement em saluda ,alleugerit de la primera tasca , marxa com un coet satisfet cap a la feina.
Continuo el meu camí, em sorprèn la quantitat de sons i els paratges varis que vaig observant.Les dues rengleres d'arbres que mostren els primers brots , neguiteixant per ser els primers en enllestir els vestits nous de les seves branques. La primavera s'ensuma , la flaire , se sent s'escolta. El cel d'un blau lluminós net de núvols ,una claretat que enlluerna. Un dia tranquil d'una gran placidesa.
Tot just aguaito la gran via de cotxes , me'ls trobo aturats com un exèrcit obedient esperant el senyal verd per sortir, el brunzit d'unes motos que surten com un espetec engolint l'aire suau que batega.L'acceleració primer somorta, després més forta dels cotxes que comencen a moure's, i l'autobús
que amb la potestat que li dona la seva alçada , empren la seva marxa amb un run -run suau, que no s'atura davant d'un viatger que panteixant i esbufegant arriba tot just quan ell inicia la marxa...
Asseguda a la parada , Gaudeixo del reguitzell de sons i olors, i penso que cada ciutat i cada barri té els seus que els carateritzen.
El meu barri és tranquil, fa olor a menta i romaní , i encara conserva una mica la flaire de muntanya i pagès. Serà potser l'olor a herba fresca d'aquelles heures enfiladisses que embolcallen les parets d'alguna casa o els lilàs , que tot just han començat a brotar i teinyeixen d'un color lila tendre les façanes .Dualitat de la vida , ciutat i poble que caminen junts .
A la tornada , sento un brunzit inesperat un altarull, el carrer tallat. Una brigada d'homes i màquines fan la feina.. van decapitant totes les branques que feia unes hores lluïen ufanes els primers brots,ara esteses a terra , maltractades, apilades fent feixos diversos .
Com ho feu ara? pregunto al cap de colla. -Oh, Barcelona és molt gran,vam començar la poda al gener , aquí ha tocat ara, no hi fa res que hagin començat a brotar, no es pensi, ara creixeran amb més força.
Quina desil·lusió!,no m'ho puc creure, no me n'havia adonat mai que fos així.La duresa de la burocràcia. Quànts fets passen i no tenim l'encert de percebre'ls...
diumenge, 15 de març del 2009
Al meu barri hi ha un forn
Cada matí entrar al forn del barri és un delit,el flaire deliciós del pa recent sortit del forn.
Les seves dependentes joves , acollidores amb un bonic somriure al llavis, mentre no paren de trafeguejar i endreçar els panistres plens de pa de tot tipus.Les xapates cruixents, a primera hora s'hi troben totes les mides, les petites per fer un mos, les més grans per tota la família , totes arrenglades provocant als clients. Les baguets mostrant la seva esveltesa, mirant desafiadament al públic.
El pa de pagès, petit i gran, amb la seva cara rodona i afable, sap que no estarà gaire estona a la prestatgeria .
Els bastons, alts i prims , torradets, cruixents, deliciosos, albirant inquiets per si algun menut se li atansa, i se l'emporta content.
És un gaudi per la vista aquest assortiment cada dia igual i sempre diferent.
Amb una llambregada me´n dono compte que ja van col·locant ,els croissants coques , pastissos , no saps que triar...
Des de el fons ens arribar el soroll i l'aroma del primer cafè.
Davant aquest espectacle d'abundor i delicadesa ,oblidem aquesta crisi amenaçadora que amb tanta insistència ens anuncien , i tots gaudim per un instant d'aquest petit plaer que ens ofereix la vida.
Ara un mica de poesia
Cançó del forner
El Forner de Vallfogona
té una filla com de lli
que fa olor de coca tèbia
i de mica de comí
si l'atrapo a la pastera
o la beso d'amagat
m'empolsimo de farina
i d'olor de pa torrat
quan després me'n vaig a casa
o rumbejo per Ripoll
tothom sap que he fet passada
per la fleca d'en Grifoll
M. Desclot
dimarts, 10 de març del 2009
Rituals a la vora del foc
Els rituals tendeixen a perdre's, estan passats de moda.
La nit tan màgica de Reis , les esperades joguines, queda esmorteïda perquè el pare Noel ara les porta abans.
La setmana Santa , setmana de recolliment i reflexió , es transforma moltes vegades en una setmana turística...
Aquestes noves situacions em fan venir a la memòria el ritual que el meu avi feia cada nit d'hivern a la vora del foc.En una cuina de pagès on tota la família es reunia per fer els seus àpats, i l'àvia cuinava senzills brous i verdures fresques que impregnaven l'aire d'aromes deliciosos.
El meu avi havent sopat s'arrimava al foc, on el tions començaven adormir-se aixoplugats per la cendra blanca, i amb els molls els atiava , espavilava
les brases, les flames tornaven a fluir amb força , les guspires pujaven ben amunt. Llavors amb parsimònia ,encenia la seva pipa(era un fumador empedreït de caliquenyes,i les seves puntes servien per fornir la seva pipa nocturna).
Tots ens anaven asseient al seu voltant, tothom deia la seva, però el director d'orquestra era el meu avi, un home cordial i burleta que li agradava fer riure a la seva colla.
Però el que jo esperava impacient eren les històries fantàstiques del rector de Vallfogona, Dibuixava amb les seves paraules , paladejava els acudits d'aquell rector atrevit i enginyós. Recordo la història de la donzella , malgrat el seu estat el senyor rector admirava la bellesa femenina, l'epitafi que va escriure.
"Tu noia bufona
que tant en vida com en mort
Has lograt fer anar de tort
al rector de Vallfona".
Un reguitzell d'històries cada nit n'explicava una...
Després cadascú agafava la seva rajola que s'havia anat escalfant al caliu de la cuina econòmica i cap al llit a breçolar els somnis.
La nit tan màgica de Reis , les esperades joguines, queda esmorteïda perquè el pare Noel ara les porta abans.
La setmana Santa , setmana de recolliment i reflexió , es transforma moltes vegades en una setmana turística...
Aquestes noves situacions em fan venir a la memòria el ritual que el meu avi feia cada nit d'hivern a la vora del foc.En una cuina de pagès on tota la família es reunia per fer els seus àpats, i l'àvia cuinava senzills brous i verdures fresques que impregnaven l'aire d'aromes deliciosos.
El meu avi havent sopat s'arrimava al foc, on el tions començaven adormir-se aixoplugats per la cendra blanca, i amb els molls els atiava , espavilava
les brases, les flames tornaven a fluir amb força , les guspires pujaven ben amunt. Llavors amb parsimònia ,encenia la seva pipa(era un fumador empedreït de caliquenyes,i les seves puntes servien per fornir la seva pipa nocturna).
Tots ens anaven asseient al seu voltant, tothom deia la seva, però el director d'orquestra era el meu avi, un home cordial i burleta que li agradava fer riure a la seva colla.
Però el que jo esperava impacient eren les històries fantàstiques del rector de Vallfogona, Dibuixava amb les seves paraules , paladejava els acudits d'aquell rector atrevit i enginyós. Recordo la història de la donzella , malgrat el seu estat el senyor rector admirava la bellesa femenina, l'epitafi que va escriure.
"Tu noia bufona
que tant en vida com en mort
Has lograt fer anar de tort
al rector de Vallfona".
Un reguitzell d'històries cada nit n'explicava una...
Després cadascú agafava la seva rajola que s'havia anat escalfant al caliu de la cuina econòmica i cap al llit a breçolar els somnis.
dimecres, 4 de març del 2009
Reflexions de l'Escola de la Dona 125è aniversari
M'agrada dirigir i passejar el meu esguard per l'entorn que m'embolta.
D'una llambregada veig molt a prop la gran avinguda oberta fins al mar i que s'enfila també cap a la muntanya, plena de vianants i de cotxes... de vida.
El meu carrer no gaire ample s'ha fet petit perquè cada dia la quantitat de gent que entra i passa és més nombrós.
En alguns paratges l'empedrat té la lluentó aconseguida per tants, i tans passos...
El reguitzxell de cases velles de pedra gastades, on encara es poden veure els vestigis de la seva antiguitat, plenes d'història i melangia...
Com em plauria explicar-vos tots els records que pugnen per sortir a la llum...Moments d'il·lusió, d'inquietud, de coratge, de tristesa, de resolució.
No sempre he estat en aquest palau, sóc la realitat d'un somni d'una dona excepcional : Francesca Bonnemaison.
Els ensurts de la seva vida la van afavorir a volcar-se totalment als seus somnis: Crear una biblioteca i un centre per a millorar el nivell cultural de la dona treballadora, ho aconsegueix i l'any 1922 després de passar per diferents indrets m'instal·lo en aquest Palau meravellós de la familia Bielsa .
Mancaven diners per fer les obres necessàries d'adaptació i les quatre
noves plantes.
Però Francesca Bonnemaison a part de ser una gran somniadora va ser una excel·lent gestora i es va desprendre del seu patrimoni per aconseguir tot el que feia falta per ser adequat, confortable i acollidor. Van ser la culminació dels somnis , moments meravellosos plens d'il·lusió i coratge...
Però , sabeu ? el més important de tot, és que tinc ànima i visc i he viscut al llarg dels meus 125 anys, els afanys, els somnis de totes les dones que han anat deixant el seu rastre com una polseguera d'or impregnant-me de bellesa i saviesa.
Tot això tota aquesta organització tan eficaç, tan perfecta es va trencar bruscament al'any 1936 amb la Guerra Civil, moments tristos d'incertesa...
Francesca Bonnemaison va haver de marxar a l'exili.
Durant el franquisme l'edifici es ocupat per la Sección Femenina.
Moments tan luctuosos que omplien el meu cor de llàgrimes que em vessaven sense poder-les aturar, en aquells moments de dol, l'ambient era trist, les rialles es fonien, tot s'havia acabat, però no ,no l'esperança és l'última penyora que no em va deixar mai.
Acabada la guerra Francesca Bonnemaison torna de l'exili i de nou demostra la seva enteresa , generositat i intel·ligència: fa donació del seu somni a la Diputació de Barcelona amb la condició que s'utilitzés per la fi que s'havia creat.
Actualment la vida em torna a somriure , les nostres aspiracions s'han multiplicat, d'aquells aprenentatges hem arribat a l'oferiment de totes les innovacions tecnològiques, artístiques i comunicatives d'aquesta era del coneixement.
Em vesteixo amb les millors gales, acullo i convido a totes les dones i homes amb l'esperit sempre obert per aprendre.
Veniu! una gran porta de fusta noble envellida oberta de bat a bat us oferira l'entrada, i encara avui a la lluerna del sostre de la biblioteca Francesca Bonnemaison, podreu llegir la frase " Tota dona val més quan lletra apren"que il·lustra el pensament d'aquesta dona fundadora de la primera biblioteca per a dones d'Europa.
Entreu-hi! quedareu embaledits per, l'espai, l'ambient i l'esperit que ens envolta.
dissabte, 28 de febrer del 2009
la merla
Estic acompanyada, embolcallada d'una amorosa solitud, sols sento el silenci. Ha fet un dia rúfol, fred amenaçant una pluja que no ha arribat.
La tarda una mica entelada mostrava un cel ,sense núvols, llis com si una fina tela de blau bàsalic el cobrís.
Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyent,i el vent de la imaginació infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa.
De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada mes fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella es la merla, la mestressa del meu jardí.
Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix.
El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina,i el capvespre està apunt d'arribar.
Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzacades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mira la terra per tot el voltant.
Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la seva cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.
Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyent,i el vent de la imaginació infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa.
De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada mes fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella es la merla, la mestressa del meu jardí.
Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix.
El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina,i el capvespre està apunt d'arribar.
Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzacades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mira la terra per tot el voltant.
Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la seva cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.
diumenge, 22 de febrer del 2009
Trenc d'alba
Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me,assaboria aquells moments dolços, que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em dalia per experimentar la fresqueta del matí, els sorrolls envellutats i escoltar el silenci, doncs tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixint els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i alegria, dies ennuvolats plens de melangia...Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluien descomposades en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte sonava el despertador el temps d'esbarjo s'havia acabat... però una onada d'emocions surava profundament dins meu
Compte d'Espanya
Al comte d'Espanya li deien L'assassí de Catalunya"
Entrevista publicat al diari "Avui" el 20/01/04 per Enric Vila
E.V.Qui era el comte d'Espanya?
M.F.El capità general de Catalunya en temps de Ferran VII: Un sanguinari.
E.V. Té una llegenda negra, oi?
M.F.I ben guanyada.En l'imaginari popular va arribar a ser una mena d'home del sac. Les mares deien als nens:"Mira si no fas bondat vindrà el comte d'Espanya".
E.V.Un home cruel, doncs.
M.F.Fins a punts malaltissos. El primer que va fer just arribar va ser executar tretze presos i obrir el carrer Ferran.Volia dedicar un carrer al seu rei.
M.F.¿Doncs saps com el va obrir?Un dia es va aixecar i va dir:"Per demà al matí vull desallotjades totes les cases entre la rambla i la plaça Sant Jaume a aquesta altura".Es clar:ningú li va fer cas.
E.V.I ho deia seriosament.
M.F.I tant.Va fer excarcerar presos, va llogar uns 150 manobres i bastaixos i va fer rebentar tots els ulls d'escala de les cases afectades.Quan la gent va arribar de treballar es va trobar els avis penjats als pisos i els van haver de baixar per les finestres amb sirgues.
E.V Un tipus equilibrat.
M.F.Sí
Exacte. Va tenir una mort molt bèstia:es va exiliar a Suïssa,als Alps,una allau el va sepultar fins al coll i les aus de rapinya se li van menjar el cap de viu en viu.
E.V.Càstig de la providència!
M.F.Com al comte: el van assassinar, van profanar la seva tomba,i el seu cap va rodar amunt i avall durant anys.
E.V.Ja hi arribarem.Va executar molta gent?
M.F.Molta. Era el terror dels liberals i dels malcontent ens i seguia rituals molts macabres.
M.Feia canvia de lloc els condemnats uns quants cops abans d'afusellar-los, estirava pels peus penjats;i fins i tot havia afusellat gent amb munició de fogueig abans de llegir-los la veritable sentència.
E.V. Quin sàdic!
M.F....quan hi havia execucions hissava la bandera negra a la Ciutadella i descarregava una canonada per executat;així n'informava la ciutat. Tot seguit, entre els morts i mal rematats en feia penjar uns quants a l'esplanada de la Ciutadella, on es feia l'antiga fira de Bellcaire ,i s'hi passejava dramatitzant, davant dels ciutadans, dient que no li havien deixat opció.
E.V.Estava com una cabra!
M.f.Ja ho crec.Però tenia admiradors, com "l'estudiant murri",que va arribar a ser cap de la seva policia, un cos d'ex presidiaris que actuava amb tota impunitat.
E.V.Ningú se'n queixava a Madrid?
M.F.Sí,però fins que no hi va haver el tomb liberal va ser inútil.Llavors va marxar disparat, entre insults. Li deien "l'assassí de Catalunya".
E.V.Però tornaria.
M.F.Els carlins el van repescar per posar ordre al seu exèrcit.
Però va durar poc. A Berga un trompeta molt estimat per la tropa va matar un soldat de guàrdia en una borratxera. L'home, que era un carlí orgullós, es va entregar demanant ser afusellat i el comte li va fer tallar un braç, després el cap i llavors el va esquarterar i va fer repartir els seus trossets per la ciutat.
E.V.Com per fer-se carlí!
M.F.Per això se'l van treure de sobre. Però mira si li tenien por que li van cominicar la destitució posant-li un ganivet al coll!Després, fent veure que el portaven cap Andorra, el van assassinar a prop d'Organyà i el van tirar al Segre amb una pedra al coll.
E.V. Però no s'acaba aquí.
M.F.Va fer tempesta i el cos va aparèixer a Coll de Nargó. L'alcalde, atemoorit, el va fer enterrar.Però al cap de poc temps
Marià Cubí va encarregar al metge Josep Rosset robar el crani per fer-ne un motlle de guix i estudiar-lo.
E.V. A Pau Pifarrer també li van prendre el cap!
M.F.I a Goya a Bordeus. LLavors la frenologia tenia molt d'èxit.Es creia que l'estructura òssia del crani revelava el caràcter dels individus i els caps de la gent excepcional anaven molt buscats. El fet és que Rosset se'n va anar a Filipines amb el crani i va morir allà.Quan la seva germana el va rebre amb la resta de pertinences.
Comentari:
He fet la reproducció d'aquesta entrevista perquè reflecteix exactament el personatge, el fet històric i la vida quotidiana de l'època. Malgrat les nostres mancances crec que hem millorat com a ciutadans i persones.
divendres, 13 de febrer del 2009
La baldufa
Des de fa centenars d'anys ,i fins i tot fins avui, la baldufa ha estat una de les joguines més populars, present en tots els patis d'escola,des de LLatí Amèrica fins Japó i en particular a Europa. Com a Prova de la seva universalitat, va ser la primera joguina patentada del món.
Tanmateix , hem de recordar que en moltes cultures i des de les primeres civilitzacions, la baldufa ha estat molt més que una simple joguina, sinó un objecte espiritual.
Es creu que en èpoques llunyanes, que podrien remuntar fins al neolític, les baldufes de grans dimensions serien utilitzades per predir el futur.
Els primers exemplars van ser desterrats al riu Éufrates, amb els vestigis de la civilització de Babilònia(4000ac).De la mateixa manera, s'han trobat baldufes pertanyent a les civilitzacions gregues i romanes.
En moltes cultures antigues, eren símbol de la fertilitat, de la vida i la mort.
A Borneo es feien girar en les èpoques de sembra. En Indoxina, les baldufes es feien girar en els ritus fúnebres en honor dels seus guerrers
Tanmateix , hem de recordar que en moltes cultures i des de les primeres civilitzacions, la baldufa ha estat molt més que una simple joguina, sinó un objecte espiritual.
Es creu que en èpoques llunyanes, que podrien remuntar fins al neolític, les baldufes de grans dimensions serien utilitzades per predir el futur.
Els primers exemplars van ser desterrats al riu Éufrates, amb els vestigis de la civilització de Babilònia(4000ac).De la mateixa manera, s'han trobat baldufes pertanyent a les civilitzacions gregues i romanes.
En moltes cultures antigues, eren símbol de la fertilitat, de la vida i la mort.
A Borneo es feien girar en les èpoques de sembra. En Indoxina, les baldufes es feien girar en els ritus fúnebres en honor dels seus guerrers
el ginjoler
El ginjoler és de la família de les Ramnàcies, i per tant amb notables representacions a casa nostra com per exemple un arbust endèmic el llampúol bord, Rhamus Ludovid Salvatoris, el llampúol Rhamus Alatermus.
Els seus fruits els gínjols tenen un 10% de tanins, glucòsids, vitamínic i molt mucílag.
El gínjol és principalment demulcent( que calma i relaxa les zones inflamades ) i vitamínic.
L'escorça té propietats astringents i s'empra molt com antidiarreic.
les fulles a més de ser astringents tenen propietats que rebaixen el nivell del sucre a la sang.
La fusta del ginjoler s'utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores.
I com agraïment hi ha pobles a Catalunya que han plantat un gínjol i fins i tot li han dedicat un ball.
El fruit del ginjoler de forma semblant a una oliva vermell a la maduresa.
Floreix entre abril i maig.
L'herbari virtual de la UB el situa a la Xina i fins i tot informa que les fulles s'han emprat per alimentar els cucs de seda.
Els seus fruits els gínjols tenen un 10% de tanins, glucòsids, vitamínic i molt mucílag.
El gínjol és principalment demulcent( que calma i relaxa les zones inflamades ) i vitamínic.
L'escorça té propietats astringents i s'empra molt com antidiarreic.
les fulles a més de ser astringents tenen propietats que rebaixen el nivell del sucre a la sang.
La fusta del ginjoler s'utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores.
I com agraïment hi ha pobles a Catalunya que han plantat un gínjol i fins i tot li han dedicat un ball.
El fruit del ginjoler de forma semblant a una oliva vermell a la maduresa.
Floreix entre abril i maig.
L'herbari virtual de la UB el situa a la Xina i fins i tot informa que les fulles s'han emprat per alimentar els cucs de seda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)