dijous, 2 de desembre del 2010

diumenge, 29 de novembre del 2009

Biografia
Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista. El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939. Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960). Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol. El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Espurnes de

dilluns, 12 d’octubre del 2009

diumenge, 17 de maig del 2009

És la traducció de Carles Riba: "Ítaca" de Kavafis
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.


Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollidaet toca l’esperit i el cos alhora.



Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.




Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.


Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.


És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.


Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Ítaca
En obrir la porta per primera vegada un cúmul de preguntes van fluir al meu cap.Com seria el grup, com em rebrien?. D'una llambregada vaig percebre un grup de dones afables i somrients , assegudes en rotllana al voltant de dos joves professors . Ella amb la bellesa d'una dolça fada que amb subtilesa i disciplina ens conduiria pels camins que prèviament hauria dissenyat. Ell un atlètic jove ben plantat d'un tarannà agradable, amb el repte d'impartir, curosament un coneixements tecnològics més durs i desconeguts per la majoria.
Darrera del grup els ordinadors amatents, donaven fe de que les noves les noves tecnologies ens acompanyarien i encetarien coneixements inèdits i desconeguts que ens obririen Camins sorprenents de la nova era de la comunicació.
Aquí va començar el camí , el nostre Ítaca particular, que ens portaria aconseguir els nostres somnis;llegir,delitar-se amb la lectura i per què no? saber esbrinar les múltiples incògnites de l'ordinador. Amb sagacitat i de puntetes , la nostra guia ens va introduir en la lectura de contes ,relats curts, però plens de bellesa i profunditat.
Era un tast de com aniríem treballant, les primeres bressolades de la llengua.Partint del mateix punt quines dreceres més diferents i sorprenents. La posta en comú era un gaudí exultant, un aprenentatge real i atractiu, era coratjós com cadascuna exposava la seva visió del relat.
Quan es va considerar que ja havíem fet prou exercicis de escalfament, vam començar la lectura del llibre " el carrer del petons de M. Fité
Un treball laboriós i engrescador, llegint ,esbrinant , trets lingüístics, i històrics, assaborint la bellesa que l'autor havia sabut posar.Una autèntica desecció de cada paràgraf. Un aprendre a compartir, escoltar i gaudir més enllà de les lletres sense pressa.
A mesura que el camí s'anava estrenant , el grup es va diversificar :
El grup d'història , d'una manera eficient i metòdica, trobava la resposta adequada,hores i hores de treball per compartir.
El grup de lingüistes, cercadores incansables de paraules noves, desconegudes ,caigudes al oblit, per enriquir el vocabulari.
El grup de poetesses, que anaven indicant l'indret on ens trobàvem.
Els contes a Vora del foc ,vivències , relats , pensaments ,enyors, records de l'ànima.
Els primers relats penjants al bloc. Comunió de pensaments , relats reals i imaginaris .Sorpresa i alegria en l'arribada dels primers seguidors aliens al nostre bloc.
Tota aquesta barreja d'ingredients més una mica de pebre, la màgia inèdita i meravellosa de la nostra dissenyadora gràfica i una mica de mel, la poesia incansable de la joglaressa del grup.
Una amalgama de sabors que la Dolors i l'Oriol amb maestria, assertivitat, empatia subtilesa i excel·lència han dut a terme.
Coronant aquesta fita la passejada pel carrer dels Petons , descobrint indrets mil vegades vist però ignorats. La trobada amb el grup del matí dels quals coneixíem el seus relats , ànimes bessones , personificades, moments entranyables,plens d`harmonia , alegria i bona companyonia.
El nostre viatge aquest curs ja ha acabat. S'ha fet realitat i com diu el poema un camí ple de vivències i riqueses

dimecres, 6 de maig del 2009

dijous, 30 d’abril del 2009

Plaça de Sant Cugat





L'església de la Bòria de Sant Cugat, actual barri de sant Pere, estava dedicada a Sant Cugat i emplaçada al Carrer Carders. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) va ser batejat en aquesta parròquia.
Sant Cugat del Rec era un temple del segle XVII al qual anaven a resar tots els gremis del tèxtil; va incendiat els primers dies de la guerra civil. El 1944 l'església va reobrir les portes en un nou emplaçament, sense cap interès arquitectònic, al carrer Princesa 21. l'antic solar és avui la plaça de Sant Cugat.
El Bisbat de Barcelona ha venut l'església de Sant Cugat del Rec a la Caixa Penedès.
Aquest edifici serà totalment remodelat per acollir en el seu interior el futur espai Subirachs, un centre destinat a divulgar l'obra de l'escultor Josep Subirats.
"el Periódico" 20.01.2002
Al barri de Sant Pere, al voltant de l'església de Sant Cugat, es van concentrar els paraires. Els paraires eren les persones que és dedicaven a preparar la llana per a ésser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la etc.
A partir de 1730 les primeres fàbriques d'indianes s'instal·len al barri de Sant Pere.
Els teixits de cotó estampats conegut com indianes.
LA PLAÇA DE LA LLANA

la manufactura tèxtil era el sector més important de l'artesania de barcelonina medieval, tant pel que fa al valor absolut de la producció com el nombre de persones que hi treballaven.
És en aquest sector de la producció on es constata una gran presència femenina, especialment en tot allò relacionat amb el vestit. Està documentada l'existència de filateres, sederes, merceres , teixidores, sabateres , barreteres , cosidores...
A la plaça de la Llana, cada dissabte al matí es feia el mercat de la llana filada. A una banda de la plaça, s'hi posaven les filadores, a l'altra , les revenedores, per tal de distingir si es comprava directament directament a la productora o bé a una intermediari.
La plaça de la Llana representa l'essència d'un barri p0pular que s'ha vist reflectit en la literatura catalana de les narracions costumistes d'Emili Vilanova fins a les poesies satíric- sentimentals de Josep Carner.
Hi ha una placa de bronze que recorda que des de 1956 es va renovar aquí la tradició del Jocs Florals de la Poesia Catalana.
El mateix any, els Jocs Florals en l'exili es van dur a terme a Cambridge. Uns dels principals inductors van ser el Dr. Trueta i la seva filla Laura.
El guanyador de l'Englantina va ser Ventura Gassol amb el poema "Ginesta"




Aquí tenim un petit tast de poemes

GINESTA

Ginesta , esbarzer ardent
que ocultes Déu, mostran-nos la flama.
Llengües del cel ! Foc de l'Esperit Sant!
Pasqua Granada!...
Cantor de la ginesta, si al seu temps,
clarivident, per ella conjuraves
presagis i perills, per ella avui
que t'ha trencat el son un brogit d'armes,
conjura els trànfugues cruents
Ventura Gassol ( Jocs Florals en l'exili Cambridge1956 )

EL DIUMENGE DEL SENYOR LLUC

De cadires i fòtils adobaire,
en un vell carreró com un avenc
habita el senyor Lluc, fantasiaire,
borni, menut, alegre mai llamenc.
És un home enginyós, de llarga història,
pobre i feiner i amb una traça d'or,
i que no perd, en pena o en cabòria,
un petit dring d'esquellerinc al cor...
No ha mai trobat al fons de ses diades
ira enutjosa, malcarat orgull:
només veu que la llum i les cantades.
- Potser-diu ell- és perquè em manca un ull-
Josep Carner (1884-1970)



dilluns, 27 d’abril del 2009

Somnis


Se li havia acostat, i amb un gest de complicitat, tot agafant-li les mans li havia lliurat el " llapis".És molt important li va dir: que aquest projecte surti bé. Necessito que li facis una ullada, confio en la teva perspicàcia. Fes totes les esmenes que calguin ho necessito per demà al matí. Passaré a buscar-lo. Ja sé la teva adreça. Confio amb tu, Joana.
Tot aquest reguitzell de paraules, 'havien omplert de satisfacció i esperança.
Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols.Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, intimar, parlar i per què no l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit.
De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis".Absorta, concentrada va fer la primera llegida. És tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar.
Fen i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre ,de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. Demà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius per què fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se.No li va costar tenir-ho tot apunt,Va obrir les finestres per què l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera.
Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera.En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit.Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa ,preocupada per no encertar.Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia ,converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre ,pensaments ,aficions , espurnes que obririen l'entrellat intim de la seva coneixença. Tenia una idea de l'afició d'en Carles per la natura , el mar , la muntanya...
A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall.El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplandent!
El repic del timbre, la va sorprende. Contesta ràpidament, reconeix la veu clara i ,afable d'en Carles. Joana , sóc en Carles, puc pujar? Si, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat.Si tot surt bé, et dec una convidada.Passa li va indicar la Joana,
seu, vols alguna cosa, no, no va respondre en Carles , gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts.Després havent dinat passarem per l'oficina.
Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç tetànic li va sortir un fil de veu escanyolit,sort! va dir fins a la tarda!
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments...La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí , inconcient destrossant els seus somnis.