dimarts, 10 de març del 2009

Rituals a la vora del foc


Els rituals tendeixen a perdre's, estan passats de moda.
La nit tan màgica de Reis , les esperades joguines, queda esmorteïda perquè el pare Noel ara les porta abans.
La setmana Santa , setmana de recolliment i reflexió , es transforma moltes vegades en una setmana turística...
Aquestes noves situacions em fan venir a la memòria el ritual que el meu avi feia cada nit d'hivern a la vora del foc.En una cuina de pagès on tota la família es reunia per fer els seus àpats, i l'àvia cuinava senzills brous i verdures fresques que impregnaven l'aire d'aromes deliciosos.
El meu avi havent sopat s'arrimava al foc, on el tions començaven adormir-se aixoplugats per la cendra blanca, i amb els molls els atiava , espavilava
les brases, les flames tornaven a fluir amb força , les guspires pujaven ben amunt. Llavors amb parsimònia ,encenia la seva pipa(era un fumador empedreït de caliquenyes,i les seves puntes servien per fornir la seva pipa nocturna).
Tots ens anaven asseient al seu voltant, tothom deia la seva, però el director d'orquestra era el meu avi, un home cordial i burleta que li agradava fer riure a la seva colla.
Però el que jo esperava impacient eren les històries fantàstiques del rector de Vallfogona, Dibuixava amb les seves paraules , paladejava els acudits d'aquell rector atrevit i enginyós. Recordo la història de la donzella , malgrat el seu estat el senyor rector admirava la bellesa femenina, l'epitafi que va escriure.
"Tu noia bufona
que tant en vida com en mort
Has lograt fer anar de tort
al rector de Vallfona".
Un reguitzell d'històries cada nit n'explicava una...
Després cadascú agafava la seva rajola que s'havia anat escalfant al caliu de la cuina econòmica i cap al llit a breçolar els somnis.

2 comentaris:

Francina Gili ha dit...

Quins records tan bonics. Aquests rituals a la vora del foc valien molt més que la trobada d'ara davant el televisor. Et felicito. Saps transmetre la calidesa d'aquells moments.

Manel Aljama ha dit...

Un text molt evocador. Penso el mateix; abans que el televisor o qualsevol joc electrònic un partide de cartes, en familia...
Hi ha quelcom que ni la tecnologia ni els diners pot substituir i és que un dels pares expliqui un conte, encara que sigui el mateix, al seu fill o filla. Això, ho puc ben dir, és màgic i autèntic, no en té preu. La recompensa si és que en té, triga molt en arribar potser perquè va en el cor.