Reflexions de l'Escola de la Dona 125è aniversari

M'agrada dirigir i passejar el meu esguard per l'entorn que m'embolta.

D'una llambregada veig molt a prop la gran avinguda oberta fins al mar i que s'enfila també cap a la muntanya, plena de vianants i de cotxes... de vida.

El meu carrer no gaire ample s'ha fet petit perquè cada dia la quantitat de gent que entra i passa és més nombrós.

En alguns paratges l'empedrat té la lluentó aconseguida per tants, i tans passos...

El reguitzxell de cases velles de pedra gastades, on encara es poden veure els vestigis de la seva antiguitat, plenes d'història i melangia...

Com em plauria explicar-vos tots els records que pugnen per sortir a la llum...Moments d'il·lusió, d'inquietud, de coratge, de tristesa, de resolució.

No sempre he estat en aquest palau, sóc la realitat d'un somni d'una dona excepcional : Francesca Bonnemaison.

Els ensurts de la seva vida la van afavorir a volcar-se totalment als seus somnis: Crear una biblioteca i un centre per a millorar el nivell cultural de la dona treballadora, ho aconsegueix i l'any 1922 després de passar per diferents indrets m'instal·lo en aquest Palau meravellós de la familia Bielsa .

Mancaven diners per fer les obres necessàries d'adaptació i les quatre

noves plantes.

Però Francesca Bonnemaison a part de ser una gran somniadora va ser una excel·lent gestora i es va desprendre del seu patrimoni per aconseguir tot el que feia falta per ser adequat, confortable i acollidor. Van ser la culminació dels somnis , moments meravellosos plens d'il·lusió i coratge...

Però , sabeu ? el més important de tot, és que tinc ànima i visc i he viscut al llarg dels meus 125 anys, els afanys, els somnis de totes les dones que han anat deixant el seu rastre com una polseguera d'or impregnant-me de bellesa i saviesa.

Tot això tota aquesta organització tan eficaç, tan perfecta es va trencar bruscament al'any 1936 amb la Guerra Civil, moments tristos d'incertesa...

Francesca Bonnemaison va haver de marxar a l'exili.

Durant el franquisme l'edifici es ocupat per la Sección Femenina.

Moments tan luctuosos que omplien el meu cor de llàgrimes que em vessaven sense poder-les aturar, en aquells moments de dol, l'ambient era trist, les rialles es fonien, tot s'havia acabat, però no ,no l'esperança és l'última penyora que no em va deixar mai.

Acabada la guerra Francesca Bonnemaison torna de l'exili i de nou demostra la seva enteresa , generositat i intel·ligència: fa donació del seu somni a la Diputació de Barcelona amb la condició que s'utilitzés per la fi que s'havia creat.

Actualment la vida em torna a somriure , les nostres aspiracions s'han multiplicat, d'aquells aprenentatges hem arribat a l'oferiment de totes les innovacions tecnològiques, artístiques i comunicatives d'aquesta era del coneixement.

Em vesteixo amb les millors gales, acullo i convido a totes les dones i homes amb l'esperit sempre obert per aprendre.

Veniu! una gran porta de fusta noble envellida oberta de bat a bat us oferira l'entrada, i encara avui a la lluerna del sostre de la biblioteca Francesca Bonnemaison, podreu llegir la frase " Tota dona val més quan lletra apren"que il·lustra el pensament d'aquesta dona fundadora de la primera biblioteca per a dones d'Europa.

Entreu-hi! quedareu embaledits per, l'espai, l'ambient i l'esperit que ens envolta.