El sommelier de veus

Pujo a l'autobús m'ha sorprès la rapidesa en què ha aparegut. Va pràcticament buit, com a màxim som sis viatgers. Han tocat les dotze del migdia, tothom resta a la seva feina, els nens a l'escola.
S'asseu al meu costat un jove d'aparença pulcre, elegant, camisa a mil ratlles, corbata a joc, amb el seu vestit impecable. Físicament té unes faccions perfectes d'estàtua grega.
Me'l miro de cua d'ull i m'imagino aquest home d'aspecte tan magnífic, quins pensaments deuen ballar pel seu cap. Exteriorment, sembla que cap entrebanc pugui espatllar la seva harmonia.
Com m'agradaria desbrinar el que passa per la seva ment!
Sorpresa! què sento, és imaginació o realitat. Què diu de què parla...escolteu:
"Sempre em succeïx el mateix abans de començar una reunió. Imagino el concert de veus que sentiré i com pel to de cadascuna sabré detectar el seu tarannà. És com si fos una catarsi de calentament per estar a punt. Sóc un sommelier de veus. Les paladejo, em deixo portar pels sons càlids, suaus , forts, escolto la veu dels homes i la veu del cor.
Encara em sembla sentir la veu aflautada i estrident del President de l'empresa. No explica els seus arguments els dicta des de la prepotència del càrrec , sempre es creu en possessió de la veritat i durant la seva intervenció s'exalta. Un murmuri de desacord fluctua a la sala.
Em sembla sentir l'estossec per aclarir-se la veu del gerent que ara té el torn de paraula. És el preludi per tensar els muscles i deixar anar els seus tons degudament mesurats, sempre a mitja veu -cal parar l'orella- perquè no s'escapi res del que diu. Com un saltimbanqui agafa l'argument del President, el sintetitza, li dóna la volta i corrobora el que ell ha dit.!Quin miracle! El text és el mateix, però s'ha canviat el to i la manera. Sembla que els interlocutors s'hagin apaivagat.
Però ara salta la veu forta,contundent del representant dels treballadors, la força dels arguments omple de neguit la reunió.
Ara se sent el balbuceig del cap de personal, ell no vol acceptar totalment ni el que diu un bàndol ni el que diu l'altre, però no sap intuir l'argument que necessita per rebatre'ls.
Una onada d'inquietud torna a la sala. Jo tinc que ser caut, saber escoltar, prendre notes i fer una llambregada ràpida a l'esborrany que de tots aquests fets tinc a les mans, i cercar la millor estratègia, els reflexos han de ser ràpids però no irreflexius. S'ha d'aconseguir que ningú quedi malmès, i que s'accepti la meva proposta com a mediador del conflicte d'una manera satisfactòria.
Dins d'aquest bullit de nervis i desacords, s'alça la veu melòdica, suau i a la vegada convincent de la Marta, l'advocada del grup, com argumenta! inflexible i dura quan cal, senyalant els inconvenients, els ensurts, les dificultats que poden trobar i finalment treu de molt dedins les facetes més humanes que són l'ètica i el futur de l'empresa.
Jo recolzar la proposta de la meva colega i aquesta vegada posant fil a l'agulla arreplegant el reguitzell de propostes que he anat classificant, raonant-les, acceptant les bones i descartant les dolentes.
Proposo un procés de reflexió, cadascú ha de pair tot el que s'ha dit i ajorno
una propera reunió per la setmana vinent on es prendrà un acord consensual.
La Marta tanca la sessió amb la seva veu dolça i tranquil·la. sap dir el que cal i deixa en el seu voltant un aire tranquil i confiat.
Marta, Marta, la teva veu, el teu to és música que m'embriaga i em recorda a la meva mare. Fa sis mesos que ens ha deixat, el seu record em fa mal, la soledat que trobo en entrar a casa m'aclapara. Mesos de malaltia i dolor, el seu patiment m'esclafava, però no volia que marxés . Com costa d'acceptar la realitat!
Marta quan estic al teu costat el meu esperit s'asserena."
De sobte el meu veí s'aixeca decitit, ja ha arribat al seu destí. Decebuda no puc continuar la història.
Què poc s'ho imagina que jo com una espieta he anat escorcollant els seus pensaments més recòndits.
Ara el meu esguard és la figura d'un senyor que els anys l'han anat tenyint amb la bellesa del coure i la plata. El seu aspecte és complaent, una saviesa profunda traspua de la seva mirada. Seu al seient del davant i penso que també podré capturar els seus pensaments.
Escolteu...
"Encara sento la veu clara i harmònica de la meva filla. La seva petició ha omplert d'alegria aquest matí que haguera estat monòton i avorrit. Ara tenia pressa per arribar abans que ella marxés. El meu nét no havia pogut anar a l'escola, hi havia una noia que el cuidava, però en Jordi es delia per la meva companyia. Jo sóc el seu cantador d'històries preferit.
Com el trobaria?M'havia emportat el llibre de quan jo era petit, li llegia i rellegia mil vegades , aquest sempre me'l guardava jo. Crec que aquest fet, formava part del seu encant, em sembla que sento el tritlleig de la seva cantarella; -avi, avi, són veritat aquestes històries?-.

Té set anys i és un picarol bonic i alegre, festós i ens fa feliços a tots. "
Ai!és la meva parada, m'aixeco de pressa, desentranyant les històries dels altres m'oblidava del meu destí!
Ja continuarem un altre dia.

la carta

La Carme estava a la cuina endreçant tot el que havia comprat per fer la paella, l'endemà es reunien tota la família per celebrar el 30è aniversari del seu fill gran en Miquel. S'havien repartit les tasques, ella faria la paella, l'altre fill l'Àngel portaria els entremesos i la dona d'en Miquel s'encarregava del pastís.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament.
Com havia lluitat!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada,ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina;
anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, què orgullosa es sentia! era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven.
Ara posaria la casa apunt, netejaria i després havent dinat a la perruqueria .
Volia estar ben guapa ! Tot estava programat.
Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! de sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més al llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills i també volia veure-la.
Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund en donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia els remordiments i una malaltia que el rossegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?...
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a que va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare...?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, trencà la carta i la va estrenyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés,presa d'un atac de bogeria .
Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. Mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractes, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada... semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa.
Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència.
Tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar.
Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estàvem casats.
Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, moments d'unió i felicitat, tots esperàven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill es semblava a ell,
Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa mas guapa del mundo".
Però al cap d'uns mesos , tot va començar a canviar... ella a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es torna agressiu i prepotent.

Havien passat dos anys i va tornar a quedar embarassada. Aquest embaràs va ser una prova de força, va emmalaltir , i ell no va estar mai al meu costat.Quantes vexacions , quantes infidelitats, agressions! bevia desmesuradament , ja no li interessava la feina.
Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudàven i l'aconsellàven que el deixes, ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'osadia de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament.
Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora.
Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria.
Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí.
En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se
a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava.
Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament... pas a pas anant assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer a l'escola , després treballant, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començàvem a somiar.
Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones ,àngels que li havien donat la mà.
Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu.
Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure al seu pare.

Sons i colors

Surto de casa, en obrir la porta percebo el remor llunyà de la gatzara que fan la corrua de nens i nenes anant a l'escola ,omplint el carrer de sons i alegria.
En uns instants reina el silenci més absolut, sols la piuladissa suau dels ocells que de bon matí comencen a boleiar d'aquí cap allà.
Dues gavines observen assegudes tranquil·lament dalt una teulada ,
de sobte s'enlairen i amb els seus crits escardalencs trenquen com llances el silenci.
Ara , és el gatgear d'un nen que rialler em mira, assegut en el seu carret que el pare empenya en força, arriben tard... en dues gambades són a la porta, que grinyola en obrir-se, de dins surt un tritllejar de festa, celebren
potser l'arribada de la primavera ?
No sóc encara a la cantonada, que m'avança el pare, que alegrement em saluda ,alleugerit de la primera tasca , marxa com un coet satisfet cap a la feina.
Continuo el meu camí, em sorprèn la quantitat de sons i els paratges varis que vaig observant.Les dues rengleres d'arbres que mostren els primers brots , neguiteixant per ser els primers en enllestir els vestits nous de les seves branques. La primavera s'ensuma , la flaire , se sent s'escolta. El cel d'un blau lluminós net de núvols ,una claretat que enlluerna. Un dia tranquil d'una gran placidesa.
Tot just aguaito la gran via de cotxes , me'ls trobo aturats com un exèrcit obedient esperant el senyal verd per sortir, el brunzit d'unes motos que surten com un espetec engolint l'aire suau que batega.L'acceleració primer somorta, després més forta dels cotxes que comencen a moure's, i l'autobús
que amb la potestat que li dona la seva alçada , empren la seva marxa amb un run -run suau, que no s'atura davant d'un viatger que panteixant i esbufegant arriba tot just quan ell inicia la marxa...
Asseguda a la parada , Gaudeixo del reguitzell de sons i olors, i penso que cada ciutat i cada barri té els seus que els carateritzen.
El meu barri és tranquil, fa olor a menta i romaní , i encara conserva una mica la flaire de muntanya i pagès. Serà potser l'olor a herba fresca d'aquelles heures enfiladisses que embolcallen les parets d'alguna casa o els lilàs , que tot just han començat a brotar i teinyeixen d'un color lila tendre les façanes .Dualitat de la vida , ciutat i poble que caminen junts .

A la tornada , sento un brunzit inesperat un altarull, el carrer tallat. Una brigada d'homes i màquines fan la feina.. van decapitant totes les branques que feia unes hores lluïen ufanes els primers brots,ara esteses a terra , maltractades, apilades fent feixos diversos .

Com ho feu ara? pregunto al cap de colla. -Oh, Barcelona és molt gran,vam començar la poda al gener , aquí ha tocat ara, no hi fa res que hagin començat a brotar, no es pensi, ara creixeran amb més força.

Quina desil·lusió!,no m'ho puc creure, no me n'havia adonat mai que fos així.La duresa de la burocràcia. Quànts fets passen i no tenim l'encert de percebre'ls...

Al meu barri hi ha un forn

Cada matí entrar al forn del barri és un delit,el flaire deliciós del pa recent sortit del forn.

Les seves dependentes joves , acollidores amb un bonic somriure al llavis, mentre no paren de trafeguejar i endreçar els panistres plens de pa de tot tipus.
Les xapates cruixents, a primera hora s'hi troben totes les mides, les petites per fer un mos, les més grans per tota la família , totes arrenglades provocant als clients. Les baguets mostrant la seva esveltesa, mirant desafiadament al públic.
El pa de pagès, petit i gran, amb la seva cara rodona i afable, sap que no estarà gaire estona a la prestatgeria .
Els bastons, alts i prims , torradets, cruixents, deliciosos, albirant inquiets per si algun menut se li atansa, i se l'emporta content.
És un gaudi per la vista aquest assortiment cada dia igual i sempre diferent.
Amb una llambregada me´n dono compte que ja van col·locant ,els croissants coques , pastissos , no saps que triar...
Des de el fons ens arribar el soroll i l'aroma del primer cafè.
Davant aquest espectacle d'abundor i delicadesa ,oblidem aquesta crisi amenaçadora que amb tanta insistència ens anuncien , i tots gaudim per un instant d'aquest petit plaer que ens ofereix la vida.
Ara un mica de poesia

Cançó del forner

El Forner de Vallfogona

té una filla com de lli

que fa olor de coca tèbia

i de mica de comí

si l'atrapo a la pastera

o la beso d'amagat

m'empolsimo de farina

i d'olor de pa torrat

quan després me'n vaig a casa

o rumbejo per Ripoll

tothom sap que he fet passada

per la fleca d'en Grifoll

M. Desclot

Rituals a la vora del foc

Els rituals tendeixen a perdre's, estan passats de moda.
La nit tan màgica de Reis , les esperades joguines, queda esmorteïda perquè el pare Noel ara les porta abans.
La setmana Santa , setmana de recolliment i reflexió , es transforma moltes vegades en una setmana turística...
Aquestes noves situacions em fan venir a la memòria el ritual que el meu avi feia cada nit d'hivern a la vora del foc.En una cuina de pagès on tota la família es reunia per fer els seus àpats, i l'àvia cuinava senzills brous i verdures fresques que impregnaven l'aire d'aromes deliciosos.
El meu avi havent sopat s'arrimava al foc, on el tions començaven adormir-se aixoplugats per la cendra blanca, i amb els molls els atiava , espavilava
les brases, les flames tornaven a fluir amb força , les guspires pujaven ben amunt. Llavors amb parsimònia ,encenia la seva pipa(era un fumador empedreït de caliquenyes,i les seves puntes servien per fornir la seva pipa nocturna).
Tots ens anaven asseient al seu voltant, tothom deia la seva, però el director d'orquestra era el meu avi, un home cordial i burleta que li agradava fer riure a la seva colla.
Però el que jo esperava impacient eren les històries fantàstiques del rector de Vallfogona, Dibuixava amb les seves paraules , paladejava els acudits d'aquell rector atrevit i enginyós. Recordo la història de la donzella , malgrat el seu estat el senyor rector admirava la bellesa femenina, l'epitafi que va escriure.
"Tu noia bufona
que tant en vida com en mort
Has lograt fer anar de tort
al rector de Vallfona".
Un reguitzell d'històries cada nit n'explicava una...
Després cadascú agafava la seva rajola que s'havia anat escalfant al caliu de la cuina econòmica i cap al llit a breçolar els somnis.

Reflexions de l'Escola de la Dona 125è aniversari

M'agrada dirigir i passejar el meu esguard per l'entorn que m'embolta.

D'una llambregada veig molt a prop la gran avinguda oberta fins al mar i que s'enfila també cap a la muntanya, plena de vianants i de cotxes... de vida.

El meu carrer no gaire ample s'ha fet petit perquè cada dia la quantitat de gent que entra i passa és més nombrós.

En alguns paratges l'empedrat té la lluentó aconseguida per tants, i tans passos...

El reguitzxell de cases velles de pedra gastades, on encara es poden veure els vestigis de la seva antiguitat, plenes d'història i melangia...

Com em plauria explicar-vos tots els records que pugnen per sortir a la llum...Moments d'il·lusió, d'inquietud, de coratge, de tristesa, de resolució.

No sempre he estat en aquest palau, sóc la realitat d'un somni d'una dona excepcional : Francesca Bonnemaison.

Els ensurts de la seva vida la van afavorir a volcar-se totalment als seus somnis: Crear una biblioteca i un centre per a millorar el nivell cultural de la dona treballadora, ho aconsegueix i l'any 1922 després de passar per diferents indrets m'instal·lo en aquest Palau meravellós de la familia Bielsa .

Mancaven diners per fer les obres necessàries d'adaptació i les quatre

noves plantes.

Però Francesca Bonnemaison a part de ser una gran somniadora va ser una excel·lent gestora i es va desprendre del seu patrimoni per aconseguir tot el que feia falta per ser adequat, confortable i acollidor. Van ser la culminació dels somnis , moments meravellosos plens d'il·lusió i coratge...

Però , sabeu ? el més important de tot, és que tinc ànima i visc i he viscut al llarg dels meus 125 anys, els afanys, els somnis de totes les dones que han anat deixant el seu rastre com una polseguera d'or impregnant-me de bellesa i saviesa.

Tot això tota aquesta organització tan eficaç, tan perfecta es va trencar bruscament al'any 1936 amb la Guerra Civil, moments tristos d'incertesa...

Francesca Bonnemaison va haver de marxar a l'exili.

Durant el franquisme l'edifici es ocupat per la Sección Femenina.

Moments tan luctuosos que omplien el meu cor de llàgrimes que em vessaven sense poder-les aturar, en aquells moments de dol, l'ambient era trist, les rialles es fonien, tot s'havia acabat, però no ,no l'esperança és l'última penyora que no em va deixar mai.

Acabada la guerra Francesca Bonnemaison torna de l'exili i de nou demostra la seva enteresa , generositat i intel·ligència: fa donació del seu somni a la Diputació de Barcelona amb la condició que s'utilitzés per la fi que s'havia creat.

Actualment la vida em torna a somriure , les nostres aspiracions s'han multiplicat, d'aquells aprenentatges hem arribat a l'oferiment de totes les innovacions tecnològiques, artístiques i comunicatives d'aquesta era del coneixement.

Em vesteixo amb les millors gales, acullo i convido a totes les dones i homes amb l'esperit sempre obert per aprendre.

Veniu! una gran porta de fusta noble envellida oberta de bat a bat us oferira l'entrada, i encara avui a la lluerna del sostre de la biblioteca Francesca Bonnemaison, podreu llegir la frase " Tota dona val més quan lletra apren"que il·lustra el pensament d'aquesta dona fundadora de la primera biblioteca per a dones d'Europa.

Entreu-hi! quedareu embaledits per, l'espai, l'ambient i l'esperit que ens envolta.

la merla

Estic acompanyada, embolcallada d'una amorosa solitud, sols sento el silenci. Ha fet un dia rúfol, fred amenaçant una pluja que no ha arribat.

La tarda una mica entelada mostrava un cel ,sense núvols, llis com si una fina tela de blau bàsalic el cobrís.
Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyent,i el vent de la imaginació infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa.
De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada mes fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella es la merla, la mestressa del meu jardí.
Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix.
El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina,i el capvespre està apunt d'arribar.
Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzacades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mira la terra per tot el voltant.
Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la seva cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.