La Carme estava a la cuina endreçant tot el que havia comprat per fer la paella, l'endemà es reunien tota la família per celebrar el 30è aniversari del seu fill gran en Miquel. S'havien repartit les tasques, ella faria la paella, l'altre fill l'Àngel portaria els entremesos i la dona d'en Miquel s'encarregava del pastís.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament.
Com havia lluitat!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada,ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina;
anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, què orgullosa es sentia! era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven.
Ara posaria la casa apunt, netejaria i després havent dinat a la perruqueria .
Volia estar ben guapa ! Tot estava programat.
Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! de sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més al llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills i també volia veure-la.
Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund en donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia els remordiments i una malaltia que el rossegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?...
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a que va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare...?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, trencà la carta i la va estrenyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés,presa d'un atac de bogeria .
Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. Mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractes, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada... semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa.
Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència.
Tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar.
Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estàvem casats.
Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, moments d'unió i felicitat, tots esperàven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill es semblava a ell,
Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa mas guapa del mundo".
Però al cap d'uns mesos , tot va començar a canviar... ella a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es torna agressiu i prepotent.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament.
Com havia lluitat!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada,ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina;
anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, què orgullosa es sentia! era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven.
Ara posaria la casa apunt, netejaria i després havent dinat a la perruqueria .
Volia estar ben guapa ! Tot estava programat.
Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! de sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més al llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills i també volia veure-la.
Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund en donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia els remordiments i una malaltia que el rossegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?...
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a que va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare...?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, trencà la carta i la va estrenyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés,presa d'un atac de bogeria .
Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. Mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractes, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada... semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa.
Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència.
Tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar.
Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estàvem casats.
Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, moments d'unió i felicitat, tots esperàven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill es semblava a ell,
Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa mas guapa del mundo".
Però al cap d'uns mesos , tot va començar a canviar... ella a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es torna agressiu i prepotent.
Havien passat dos anys i va tornar a quedar embarassada. Aquest embaràs va ser una prova de força, va emmalaltir , i ell no va estar mai al meu costat.Quantes vexacions , quantes infidelitats, agressions! bevia desmesuradament , ja no li interessava la feina.
Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudàven i l'aconsellàven que el deixes, ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'osadia de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament.
Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora.
Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria.
Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí.
En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se
a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava.
Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament... pas a pas anant assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer a l'escola , després treballant, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començàvem a somiar.
Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones ,àngels que li havien donat la mà.
Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu.
Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure al seu pare.
Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudàven i l'aconsellàven que el deixes, ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'osadia de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament.
Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora.
Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria.
Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí.
En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se
a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava.
Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament... pas a pas anant assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer a l'escola , després treballant, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començàvem a somiar.
Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones ,àngels que li havien donat la mà.
Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu.
Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure al seu pare.
3 comentaris:
Quantes dones han patit infidelitats molt fortes i no sabem, però també i costa molt poc de dir-ho però si de fer-ho, quina valentia te la persona que sap perdonar.
No tinc paraules per expresar-te el que he sentit al lligir aquesta buidada de pap. Quina dona més valenta! Si tenim present que això va passar fa trenta anys, encara es més gran la meva admiració cap a ella. Dones així eduquen bones persones. Saber perdonar no es cosa fàcil, però és d'admirà aquella persona que és capaç de fer-ho.
Felicitats!
D'històries com aquesta per desgràcia n´hi deu haver un grapat. No cal dir que la dona sempre ha hagut de patir molt més que l'home, pèrò també sempre se n'ha sabut sortir molt més. Un relat molt sentit, Raimunda.
Publica un comentari a l'entrada