Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me,assaboria aquells moments dolços, que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em dalia per experimentar la fresqueta del matí, els sorrolls envellutats i escoltar el silenci, doncs tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixint els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i alegria, dies ennuvolats plens de melangia...Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluien descomposades en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte sonava el despertador el temps d'esbarjo s'havia acabat... però una onada d'emocions surava profundament dins meu
2 comentaris:
realment bonic
Que bonic!És un plaer,llegir aquest escrit.
Publica un comentari a l'entrada