Ja feia tres mesos que havia arribat a Barcelona, deixant el poble on vaig néixer, fugint de la soledat , la tristesa i el fred. El dia de la meva marxa les eines i l'ofici aprés del pare van ser la meva companyia, el Bierzo l'únic que em va acomiadar, les seves ratxes furioses , fredes udolaven i es clavaven a la meva cara com agulletes ; com si aquest comiat fos l'abraçada que no oblidaria mai , tot sovint hi penso i una onada fresca i dolça m'envaeix.
Hi estava mol t bé a casa dels meus oncles em sentia estimat i la meva vida havia canviat totalment La feina la vaig trobar a prop de casa, una petita botiga que regentava un matalasser i la seva filla que cosia i agafava els encàrrecs, necessitava ajuda doncs ell sol no donava l'abast.
Així va ser com vaig entrar a treballar amb ells el Sr, Joan i la seva filla la Núria d'una bellesa subtil que em va embriagar. Els dies anaven passant i el negoci prosperava cada dia les comandes eren més grans.
Li agradava més que res quedar-se a la rebotiga a fer els matalassos els bastons de lledoner que havia heretat del pare trincaven i la seva música era alegre , era com sentia el seu cor al costat de la Núria, silenciosa dient solament les paraules necessàries, !com li agradava el seu nom quan ella
el cridava, Antoni ! tens un altre encàrrec.
I així mica en mica l' amor va entrar dolçament al seu cor i els va empènyer amb força al matrimoni.
Eren molt feliços , però la feina a la botiga s'anava escurçant la gent ja no volia els matalassos de llana , els volien d'escuma i de motlles que no feien clots , llençaven la llana. però l'Antoni tenia grans sacs de llana rebutjada a la rebotiga, que segur li anirien a buscar quan la moda canvies... Però un bon matí quan ell hi va entrar una corrua de rates s'hi passejava tranquil.lament .
Una onada de ràbia va envair el seu cor, i amb una profunda tristesa i resignació va dir... !Núria avisa la casa Picolin que em portin els matalassos d'escuma i motlles i s'emportin la llana !
3 comentaris:
Llegeixo assíduament els teus escrits i m'agraden molt. M'he entretingut amb aquest, perquè l'he trobat molt expressiu de contingut i m'ha semblat una mostra evident del que ocasiona el progrés.
Hola Raimunda. M'agrada el text del matalasser i la fotografia també, es molt adient. Això temps enrera es podia veure per els pobles però ara els matalassos ja no són de llana, els fan de làtex i aquests no es poden desfer.
Una abraçada.
Raimunda,
Quan he llegit el teu escrit m’he emocionat. He recordat tantes coses !! Una foto similar a la que tu has publicat la teníem a la meva família. El meu avi era baster i també feia matalassos de llana. Mai va parlar castellà perquè tot el que l’envoltava era gent de la nostra terra. Quan ell va morir van arribar els matalassos sintètics ....
Maribel
Publica un comentari a l'entrada