divendres, 13 de febrer del 2009

La guerra


La guerra porta situacions de gran dolor, però també obre escletxes de felicitat i emocions que potser no les hagueren sentit mai.
Ens havíem criat com a germans. La meva àvia tenia cura de tots dos.
Cada matí l'anada a l'escola era una cursa de corredisses, baralles i confidències.
Hi havia dos camins per anar a l'escola. Nosaltres agafàvem la drecera perquè hi havia bardisses amb esbarzers plens de mores i un ginjoler bord. L'Enric aprofitava per agafar ginjols i amb una fona , que li havia fet el papa Josep feia exercicis de punteria.
Des de la saviesa del seus 12 anys entremaliats, sols pensava en fer-me enfadar, corria, corria, s'ha amagava, i quan començava a somicar amenaçant que ho diria a la mama Carme, aparexia pel lloc més insòlit, donant-me un ensurt , tot dient, Calla ,ploramiques!, que no saps jugar?...VINE! que jugarem, i es treia de la butxaca el seu tresor més preuat, la baldufa . Amb força la tirava amb el cordill ben tibant i aquesta començava a ballar, primer cautelosament després amb fúria com si volgués arribar a l'èxtasi de la seva dansa. En aquest moment àlgid se la posava al palmell de la mà, i com si es tractés d'un ritual màgic intentava passar-me-la al meu palmell tremolós . Jo esperava concentrada i amb els ulls tancats per sentir les dolces pessigolles que em faria la baldufa, no sempre ho aconseguia, però eren moments plens de misteri...
Desprès s'atansava a les bardisses, tot dient "no et moguis!que et podries puxar!" Així agafava les mores i les repartia, "Compte !, no t'embrutis!".
Moments dolços que ens omplien d'olor de bosc, I va ser en aquests moments quan em va dir: "Saps un dia els meus pares en vindran a buscar". Sorpresa li vaig contestar, "i tu voldràs marxar ?","i tant , va respondre jo tinc ganes de veure'ls...""Te'n recordes de la teva mare"; " si una mica "va respondre , però cada nit hi penso perquè no se'n vagin de la memòria... i a vegades estic molt trist, no sé perquè" . Una cortina d'aigua va omplir els meus ulls, m`hi vaig atansar, tot dient-li, "si tu estàs trist jo també, jo marxaré amb tu perquè no estiguis sol.."Em va agafar per la mà tot dient , "Calla !, quan els hagi vist i abraçat, tornaré de seguida aquí, no veus que us tinc a vosaltres i molts amics, sempre ,sempre!estaré aquí amb vosaltres, Au espavila !,si vols venir amb mi ja pots començar a córrer que fem tard a l'escola."
Quan tenia 15 anys la seva mare el va venir a buscar... Aquell dia vaig tornar de l'escola no hi era i una tristesa malaltissa va envair el meu cor.

4 comentaris:

Rosa Vila Panach ha dit...

Raimunda, quin tip de treballar t'has fet. T`he posat un comentari en el primer treball sense haver llegit, encara, els altres. Saps què m'ha cridat l'atenció? la paraula gínjol. Jo la he utilitzada molt, però en sentit figurat.
M'agradaria saber quina relació té l'una amb l'altra. Ja en parlarem.
Fins aviat

Francina Gili ha dit...

Raimunda, escrius uns relats que emocionen, plens de sensibilitat, de detalls. Aquest m'ha agradat especialment.

Sarroca ha dit...

Llegeixo el teu bloc cada setmana esperant que m'expliquis contes. Que interessants i boniques són les teves històries !!!
maribel

roser ha dit...

Raimunda, escrius que m'emociona i les teves histories quan es llegeixen et trobes en ellas.ets un encant. roser