Records de l'ànima. El meu poble

Un poble sec i eixut, però d'un a bellesa incomparable, rodejat a banda i banda d'ametllers i oliveres que a l'esclat de la primavera banyen de blanc totes les contrades, es com somriure lluminós acompanyat d'uns raigs de sol que fan la seva llum enlluernadora.
Però quan cau la boira com una teranyina d'argent , el paisatge canvia totalment, malgrat els inconvenients,aquest vernís li dóna un caire de misteri fascinant. Les Borges Blanques aquí vaig néixer i vaig passar els primers anys de la meva vida.
" La memòria és com un cistell de cireres n'agafes un parell i et segueix una rastrellera no s'acaba mai la memòria...(M. Aurèlia Capmany).
Recordo:

El repicar alegre de les campanes, com una volada d'orenetes que amb la seva cridadissa despertaven tot el poble, anunciant la Pasqua, i el reguitzell de xiquets que sortien a recollir les pedres de la sort.

La missa del Gall . El repicar de les campanes anunciant-la, la nit freda,
!calia abrigar-se!, i la boira com una mantellina bordada amb gotetes gèlides ens voltava i en feia córrer a tots cap a l'església.

Les fogueres de la nit de San Joan, on cada casa posava un feix de llenya, i l'encenien i tot el carrer era una flama que il·luminava la foscor de la nit estelada. El xivarri, els jocs i l'alegria de la mainada omplien el carrer de rialles quan engrescats saltaven els focs d'una punta a 'altra del carrer.

La meva primera escola ,totes aquelles noietes , de davantals de punt de neu i trenes apretades que jo hi trobava van omplir els meus records de jocs i rialles. El rebombori de veus que trencaven el silenci d'aquell gran patí en sortir de les amplies aules de grans finestrals. El desfici per ser de les primeres en arribar a la zona d'arbres, respirara aquella olor de resina que ens empenyia a jugar als "tres pins" i desprès dispersar-nos per experimenta altres jocs, unes a arrencar seves, d'altres a tocar i parar...

Encara recordo el primer llibre de lectura " La Estrella", els fulls que omplíem amb molta cura d'escrits i dibuixos, les làmines que calia desar en una carpeta, - vigilant que "no en podia faltar ni una"- i el coixí fet a punt de creu...
L'angoixant fer i desfer d'aquell coixí grana i el tacte del fil encartonat i dur de tanta suor maldestra.
La senyoreta Vila la nostra primera mestra amb el seu monyo blanc, exigent i dolça a la vegada.
I sempre guardaré com uns dels records més tendres la visió d'aquella nena , menuda inquieta i divertida, la Carme.

Ella vivia a baix a l'estació i amb una cara molt eixerida obria un gran paraigües per protegir-se del sol quan havia de marxar cap a casa.
Als vuit anys vaig venir a Barcelona, ciutat que estimo i que m'ha donat moltes satisfaccions, però jo sentia enyorança del meu estimat poble ...de les amigues, dels jocs, dels meus avis, de les amigues dels jocs, de les olors...
I m'arriba en recordar aquest moments, el flaire de les ametlles garapinyades que la meva àvia caramel·litzava a casa quan feia fred, aquesta olor i el cúmul d'emocions que desperta en mi la visió del Campanar i el Passeig del Terrall.
Cada ciutat té un edifici que esdevé el seu senyal d'identitat, les Borges en té dos; el Campanar i el Passeig del Terrall. El primer , ja sigui per carretera o autopista ens avisa que ja estem a casa i la seva visió alegre, majestuosa i acollidora dóna la benvinguda . Després com un ritual ,cal anar al Terrall, ple de flors a la primavera i amb la seva tendra nues a la tardor i l'hivern. Aquests és el meu pelegrinatge cada vegada que hi vaig.Amb estades curtes o molt curtes jo he anat anant-hi com si necessités el bany d'emocions que rebia del meu poble i la seva gent.
Vist des la perspectiva que em donen els setanta anys, per a mi la vida ha estat com el joc dels "tres pins ", que amb tant goig jugava al patí de " Les Escoles". L'emoció del joc t'empenyia a canviar d'arbre i fer-ho prou de pressa perquè no t'enxampessin i et quedessis sense arbre.

L'oblit no m'ha apressat i aquí a les Borges sempre hi he trobat el pi on agafar-me.