Avisa als nens!

Feia un dia esplèndid, un sol lluminós, envoltava i matisava l'ambient amb una claror somrient, resplendent. Mirava a la meva mare, tranquil·la, el seu cabell blanc, la serenitat de la seva mirada, atenta a tot el que jo explicava, gaudíem tot comentant que la nostra decisió que amb el recolzament dels metges, havia estat correcta, els meus fills, ara ja haurien arribat al destí d'aquell viatge, llargament programat, ens sentíem felices que la seva malaltia no hagués truncat aquest projecte.

Després de mesos d'angoixes i inquietuds semblava que hagués millorat.

Però de cop i volta, sense intuir el per què ,la seva actitud va canviar, un ensopiment profund va copsar tot el seu cos, la ma que suaument m'agafava va perdre força, vaig avisa a la infermera, que conscient de què alguna cosa passava, va avisar al metge.

En aquest impàs la trucada de la meva filla va trencar el neguit que es respirava i que ella des de l'altra extrem de la línia telefònica va percebre; "vinc immediatament!, Avisa als nens que us acompanyin". Unes recomanacions necessitat de les quals jo encara em negava a acceptar... la seva fortalesa novament sortiria guanyant i tornaríem a casa plegades.

Però la meva mare que semblava que havia sortit del seu sopor, seguia els meus raonaments e immediatament amb força i molt seriosament va dir ¡Avisa als nens!.

En aquells moments una tristor immensa va envair el meu cor, tenia por, una caravana de records va aparèixer, havíem arribat al final del trajecte, paraules d'amor, acariciant-la fins hi tot volia acompanyar-la en aquest viatge!... les paraules de la meva mare van ser la clau que va obrir el meu conscient vaig admetre que havia arribat el moment dolorós del comiat, mentre plorava desconsoladament van arribat els meus nets, i una onada fresca d'amor i complicitat, va canviar per uns instants la situació, la meva mare va somriure dolçament i els hi va fer un petó.

Ara una sèrie d'actituds per dels metges i les infermeres van portar a la meva mare a una mort dolça i tranquil·la.

La seva germana li va poder donar l'últim adéu, rodejada d'amor, acaronada
Per tots, em sembla sentir la suavitat del seu últim alè que va fugir per la finestra fins al cel.

Jo encara em culpo de la meva prepotència... sinó hagués estat per la fermesa de la seva ordre !Que vinguin els nens!, no haguera pres consciència de la realitat.

Ara la satisfacció d'haver pogut estar al seu costat, el seus records i les seves
enyorances m'acompanyaran sempre.

Raimunda
Barcelona 15 d'Octubre 2008